La nostra opinió

La divergència es fonamenta en la transposició de les tres directives comunitàries denominades “de quarta generació” en matèria de contractació pública (2014/23/UE; 2014/24/UE i 2014/25/UE, de 26 de febrer de 2014): sobre contractació pública, sectors especials i una tercera sobre adjudicació de contractes de concessió.

“Fins ara, Espanya encara no ha introduït els canvis necessaris a la seva legislació per fer-la compatible amb totes les obligacions derivades del dret de la UE”, esmenta la Comissió Europea, que posa el focus en “quins tipus d’autoritats, contractes i modificacions de contractes han de seguir les normes de contractació pública”, considerant que “els esforços de les autoritats han estat insuficients fins ara” optant finalment per la via del TJUE.

Després de la transposició de les tres directives i el control de compliment realitzat per la Comissió, el desembre del 2021 la Comissió va enviar una “carta d’emplaçament” a Espanya. Posteriorment, en abril de 2024 va enviar un dictamen motivat en el qual la Comissió exposava el seu parer.

En aquest la Comissió Europea va donar dos mesos a Espanya per abordar els problemes detectats per les autoritats comunitàries en la seva aplicació de la directiva europea sobre licitacions públiques o, en cas contrari, podria portar el cas davant del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, fet que finalment ha succeït aquest desembre de 2024.

L’article 38.c) del Codi de Comerç estableix que els comptes anuals es poden reformular quan contenen errors materials que comprometen de forma significativa la imatge fidel d’una entitat, considerant la reformulació de comptes com una mesura d’aplicació de caràcter excepcional. La norma també permet reformular quan apareguin riscos amb afectació al tancament comptable els quals no eren coneguts en el moment en què es van formular els comptes.

Segons preveu la norma, la reformulació dels comptes anuals es pot fer entre la formulació i l’aprovació d’aquedsts, considerant que un cop aprovats per l’òrgan de govern ja no existeix la possibilitat de portar a terme la reformulació. En conseqüència, l’error o risc detectat amb un impacte rellevant sobre uns comptes anuals aprovats, d’acord amb les normes de registre i valoració del Pla General Comptable (RD 1514/2007, de 16 de novembre), se li haurà de donar tractament d’error comptable a l’exercici següent, reexpressant les xifres aprovades i explicant la naturalesa de l’error, l’exercici en què es va produir l’error i les partides dels estats financers que es troben afectades de tal manera que aquestes siguin reexpressades i, per tant, passin a ser comparables amb el nou exercici a formular.

La Resolució de l’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (ICAC) de 5 de març de 2019 estableix directrius més específiques sobre l’aplicació de la reformulació. Aquesta resolució proporciona un marc que ajuda les entitats i auditors a avaluar si és necessari procedir a la reformulació, basant-se en criteris com la magnitud de l’error, l’afectació de la informació financera i l’obligació de mantenir la transparència i fiabilitat dels comptes anuals. La resolució de l’ICAC també ressalta que la reformulació a portar-se a terme sempre amb una justificació adequada que permeti entendre de forma clara la naturalesa i l’abast de les correccions realitzades.

En el mateix sentit, existeixen diverses sentències, del Tribunal Suprem i d’Audiències Provincials, que reforcen la idea que la reformulació de comptes no s’ha d’utilitzar de forma rutinària o purament estètica, sinó que únicament s’ha d’activar en situacions que els estats financers continguin errors significatius i rellevants els quals afectin la seva fiabilitat. La sentència del 16 d’abril de 2024 (STS 647/2024), el Tribunal Suprem reforça aquesta visió assenyalant que “les decisions empresarials han de basar-se en una interpretació veraç de la situació econòmica i financera de l’entitat, i per això, la reformulació només és aplicable quan els errors afecten de manera significativa aquesta interpretació” i manifesta que “la reformulació de comptes anuals ha d’estar degudament justificada i no pot ser una eina per corregir qualsevol tipus d’error sense la deguda rellevància”. D’aquesta manera, el Tribunal estableix un criteri clar sobre l’excepcionalitat de la reformulació, limitant-ne l’ús en els casos en què els errors siguin prou greus per alterar la percepció dels estats financers per part dels usuaris de la informació.  D’altra banda, la sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona del 26 de juliol de 2024 (Sentència 845/2024) segueix la línia descrita anteriorment reforçant la idea que la reformulació no s’ha d’utilitzar com a recurs de correcció en casos d’errors menors o de naturalesa purament superficial. En aquest cas es va discutir la necessitat de corregir errors en la valoració d’existències, i el tribunal va emfatitzar que “la reformulació només procedeix si l’error és significatiu i altera substancialment la visió de l’empresa davant els accionistes i tercers interessats”.

En definitiva, la reformulació dels comptes és una eina pensada per garantir que la informació financera reflecteixi amb exactitud la situació financera i econòmica de l’entitat, però sempre amb la premissa que el seu ús ha de ser molt puntual i utilitzat davant de casos excepcionals. Així mateix, el procés de reformulació ha de ser un procés degudament justificat abordant errors materials que realment afectin la fiabilitat dels comptes i a la interpretació de la situació patrimonial de l’entitat.

El licitador exclòs va presentar una oferta que no incloïa elements tècnics exigits en els plecs, com els mitjans de protecció contra incendis (PCI) i l’homologació d’extintors, i va impugnar la seva exclusió.

La controvèrsia sorgeix en la licitació del contracte titulat: “Subministrament en règim de lloguer i serveis de muntatge i legalització de la instal·lació elèctrica de les carpes destinades a les penyes durant les Fires i Festes de 2024”.

El licitador va al·legar que:

1. Manca de claredat en els plecs: Va considerar que els requisits relacionats amb el PCI no estaven prou definits en el Plec de Prescripcions Tècniques (PPT).
2. Possibilitat d’esmenar: Va argumentar que els elements que faltaven es podien desenvolupar un cop adjudicat el contracte.

Fonaments Jurídics del Tribunal Administratiu Central de Recursos Contractuals (TACRC):

1. Incompliment dels plecs com a motiu d’exclusió:
   El TACRC va establir que la manca d’elements obligatoris en la memòria descriptiva constitueix un incompliment clar dels plecs, justificant l’exclusió de l’oferta.
   • Base jurídica: Article 139 de la Llei 9/2017 de Contractes del Sector Públic (LCSP), que regula el contingut mínim de les ofertes.
2. Prohibició d’esmenar aspectes essencials:
   El Tribunal va destacar que els aspectes detectats eren imprescindibles i no es podien esmenar sense modificar substancialment l’oferta inicial.
   • Base jurídica: Article 132 de la LCSP, que exigeix que les ofertes s’ajustin plenament als plecs des de la seva presentació inicial.
3. Proporcionalitat i justificació de l’exclusió:
   El Tribunal va concloure que l’exclusió era proporcional i ajustada a Dret, ja que es basava en l’incompliment de requisits essencials clarament establerts en els plecs.
   • Base jurídica: Resolucions anteriors del TACRC, com la Núm. 1590/2023, que estableixen que les omissions d’elements essencials justifiquen l’exclusió.

Conclusió:

El TACRC va desestimar el recurs i va confirmar l’exclusió del licitador. La resolució reafirma que els requisits tècnics exigits en els plecs s’han de complir des de la presentació inicial de les ofertes. Els aspectes essencials no són esmenables, ja que això alteraria les condicions d’igualtat i competència del procediment de licitació pública.

L’Institut de Comptabilitat i Auditoria de Comptes (ICAC) va resoldre una consulta que aborda el tractament comptable de les condonacions de deutes realitzades pels fundadors o patrons d’una fundació d’àmbit estatal, en el context de les normatives que regulen les entitats sense finalitats lucratives

L’entitat consultada planteja si les condonacions de deutes realitzades pels patrons o fundadors han de ser considerades aportacions al patrimoni de la fundació o s’han d’imputar al resultat de l’exercici en què es produeixen. S’assenyala que, d’acord amb la normativa comptable vigent, les fundacions d’àmbit estatal han d’aplicar les normes del Reial decret 1491/2011, de 24 d’octubre, pel qual s’aproven les normes d’adaptació del Pla General de Comptabilitat per a entitats sense finalitats lucratives, i modificades pel Reial decret 602/2016, de 2 de desembre, les quals també poden ser adoptades voluntàriament per altres entitats no lucratives.

Aquest mateix criteri seria d’aplicació en el cas de fundacions d’àmbit territorial català, d’acord amb el que preveu la norma de registre i valoració 18a regulada al Pla comptable de les fundacions i entitats sense afany de lucre subjectes a la legislació de la Generalitat de Catalunya, aprovat pel Decret 259/2008, de 23 de desembre.

En el cas de la condonació de deutes per part d’un patró de la fundació, s’ha de considerar aquesta operació equiparable al tractament que el PGC atorga a les subvencions, donacions i llegats. Així, la norma de registre i valoració estableix que aquestes operacions, si són considerades com a no reintegrables (que seria el cas de la condonació), de forma general, s’han de registrar en el patrimoni net.

Posteriorment es produeix la seva reclassificació dins l’excedent de l’exercici com ingressos, de forma correlacionada amb les despeses derivades de la finalitat de la subvenció, donació o llegat. Si les subvencions, donacions i llegats no reintegrables no estan destinats a un fi específic, es comptabilitzarien directament en l’excedent de l’exercici en què es reconeguin.

Per tant, si les subvencions, donacions o llegats es destinen a la cancel·lació de deutes, s’imputaran com a ingressos de l’exercici en el qual es produeixi la cancel·lació, llevat que estiguin relacionats amb un finançament específic, cas en què s’imputaran segons l’element finançat.

L’ICAC, en una consulta anterior, estableix que les aportacions realitzades per patrons o fundadors que no siguin considerades aportacions fundacionals no són equiparables al tractament atorgat en les entitats mercantils a les aportacions de socis o propietaris, ja que el patrimoni de les fundacions es destina a finalitats d’interès general i no és recuperable pels fundadors en el supòsit de dissolució de la fundació.

Per tant, per a les aportacions (o condonació com és el cas) es considera que els patrons o fundadors actuen com a tercers, i s’han d’imputar com a subvencions, donacions i llegats amb el tractament comptable aplicable a aquestes operacions.

Es conclou, doncs, que d’acord amb la normativa d’aplicació, les subvencions atorgades per fundadors o patrons l’objecte de les quals sigui la condonació de deutes, s’imputaran com un ingrés en l’exercici en què es produeixi.

El pròxim 31 de desembre de 2024 finalitza la moratòria comptable a les empreses amb pèrdues provocades per l’impacte de la pandèmia COVID-19.

Els efectes negatius de la COVID-19 durant els exercicis 2020 i 2021 van provocar situacions patrimonials de dissolució per pèrdues, en reduir-se el patrimoni net a una quantia inferior a la meitat del capital social, a no ser que aquest augmenti o es redueixi en la mesura suficient, i sempre que no procedeixi sol·licitar la declaració de concurs, segons s’estableix a l’article 363.1.e) del text refós de la Llei de Societats de Capital, aprovat pel Reial decret legislatiu 1/2010, de 2 de juliol.

Per tal de mitigar aquests efectes negatius, el Govern va legislar la Llei 3/2020, de 18 de setembre, de mesures processals i organitzatives per fer front a la COVID-19 en l’àmbit de l’Administració de Justícia, detallant en l’article 13 que les pèrdues de l’exercici 2020 no es consideraran a efectes de determinar la concurrència d’una possible causa de dissolució.

Degut al fet que la duració de l’impacte negatiu de la COVID-19 va superar les expectatives inicials, el Govern va legislar l’article 3.2 del Reial decret llei 27/2021, de 23 de novembre, per excloure l’exercici 2021 en la determinació de la concurrència d’una possible causa de dissolució, no considerant les pèrdues dels exercicis 2020 i 2021 a efectes del que disposa l’article 363.1.e) del text refós de la Llei de Societats de Capital.

Aquestes mesures van alleujar els efectes de la COVID-19, evitant que empreses viables en condicions normals de mercat entressin en situacions patrimonials de liquidació.

Finalment, es va produir l’última modificació segons l’establert a l’article 65 del Reial decret llei 20/2022, de 27 de desembre, on s’especifica que, excloses les pèrdues dels exercicis 2020 i 2021, si s’apreciessin pèrdues en els resultats dels exercicis 2022, 2023 i 2024 que deixessin reduït el patrimoni net a una quantitat inferior a la meitat del capital social, s’haurà de convocar als administradors, o podrà sol·licitar-se per qualsevol soci, en el termini de dos mesos a comptar des del tancament de l’exercici, d’acord amb l’article 365 del text refós de la Llei de Societats de Capital, la celebració d’una Junta per procedir a dissoldre la societat, a no ser que s’incrementi o redueixi el capital en la mesura suficient.

El fi de la moratòria comptable el proper 31 de desembre implica la consideració de les pèrdues comptables dels exercicis 2020 i 2021 en els requeriments patrimonials anteriorment detallats a l’article 363.1.e) del text refós de la Llei de Societats de Capital.

Les societats hauran d’avaluar l’impacte de la finalització de la moratòria comptable en els estats financers per determinar si s’haurien d’adoptar mesures immediates per evitar les situacions detallades a l’esmentat article de la Llei de Societats de Capital.

Recentment, el Tribunal Català de Contractes del Sector Públic (TCCSP) ha emès la resolució núm. 315/2024 mitjançant la qual es posa el focus en la necessitat de garantir la transparència i la igualtat de tracte en els procediments de contractació pública. El cas en qüestió analitzava la valoració de les ofertes en un contracte públic per a la prestació de serveis, que va acabar amb la revisió d’una adjudicació a causa d’una falta de motivació suficient i d’una possible aplicació desigual dels criteris d’avaluació entre els licitadors.

El fons del cas se centra en la interpretació dels plecs de condicions, en particular pel que fa als certificats de qualitat exigits a les empreses participants. El tribunal va identificar que l’òrgan de contractació havia rebutjat un certificat aportat per un dels licitadors amb l’argument que no complia literalment amb els requisits establerts. Tanmateix, no va justificar adequadament per què considerava que aquest certificat no era vàlid, més enllà d’una explicació genèrica. Aquesta manca de motivació va ser considerada insuficient per complir amb els principis de transparència que exigeix la normativa de contractació pública.

Un altre punt clau del cas va ser la manera desigual amb què es van valorar certificats similars aportats per altres licitadors. Segons el tribunal, l’òrgan de contractació havia aplicat criteris diferents en funció del licitador, acceptant certs documents complementaris en uns casos i rebutjant-los en d’altres. Aquesta situació va ser considerada una vulneració del principi d’igualtat i no discriminació, que ha de regir en tot procediment de contractació pública.

La resolució posa èmfasi en diversos aspectes fonamentals per garantir la legalitat i la justícia en els processos de contractació. En primer lloc, destaca que la motivació de les decisions preses per l’òrgan de contractació ha de ser clara, detallada i comprensible. No es pot limitar a una afirmació genèrica o a l’aplicació estricta i literal dels plecs, sinó que cal analitzar cada cas concret i oferir una explicació suficient que permeti als licitadors entendre els criteris emprats.

En segon lloc, el tribunal remarca que la igualtat de tracte entre els licitadors és un principi fonamental. Això inclou donar oportunitats a totes les empreses per aclarir o complementar la documentació presentada, en cas que sigui necessari, garantint així que totes competeixin en igualtat de condicions. La falta d’aquesta oportunitat pot crear desequilibris que perjudiquin la confiança en el procés.

A conseqüència de la resolució, el tribunal ha ordenat retrotraure les actuacions a un punt anterior del procediment per tal de corregir aquestes mancances i tornar a avaluar les ofertes d’acord amb els principis de transparència i igualtat.

Aquesta decisió subratlla la importància que els òrgans de contractació compleixin amb els estàndards més elevats de rigor i objectivitat. A més, és un recordatori per a totes les parts implicades en processos de contractació pública de la necessitat d’interpretar els plecs amb flexibilitat i d’assegurar que les seves decisions estiguin sempre motivades i justificades adequadament.

En definitiva, la resolució del tribunal reafirma que la contractació pública no només ha de ser legal, sinó també equitativa i transparent, per preservar la confiança de les empreses i la ciutadania en el sistema públic.

En el marc de la contractació pública, les empreses sancionades per infraccions greus o molt greus poden quedar excloses temporalment de participar en licitacions públiques. Aquesta prohibició, regulada per la Llei de Contractes del Sector Públic (LCSP), busca garantir la integritat i la transparència en l’ús de recursos públics. Un informe recent de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya (JCCPC) analitza en profunditat les condicions i els efectes d’aquesta prohibició, així com les vies per restablir la fiabilitat de les empreses afectades.

La prohibició s’activa quan la sanció contra l’empresa és ferma, i pot entrar en vigor de manera immediata si la resolució especifica la durada i l’abast de la sanció. En cas contrari, caldrà establir aquestes condicions mitjançant un procediment ad-hoc i registrar-les en el corresponent Registre (ROLECE/RELI) abans que comenci a produir efectes.

A més, les empreses sancionades tenen l’opció de recórrer judicialment la decisió i sol·licitar una mesura cautelar de suspensió. Aquesta petició paralitza els efectes de la prohibició fins que s’emet una resolució sobre el recurs, oferint una protecció temporal que pot resultar essencial per a les empreses que depenen de la contractació amb el sector públic.

Un aspecte destacat de l’informe és la possibilitat que les empreses adoptin mesures de self-cleaning o autocorrecció per restablir la seva fiabilitat davant de l’òrgan de contractació. Aquestes mesures inclouen el pagament de sancions pendents, col·laboració amb les autoritats i la implementació de sistemes interns que garanteixin el compliment normatiu en el futur. Amb això, les empreses poden demostrar un compromís per evitar infraccions futures i, en alguns casos, poden ser readmeses en procediments de licitació.

Finalment, és l’òrgan de contractació qui avaluarà si aquestes mesures correctores són suficients per permetre la participació de l’empresa en una licitació concreta. Aquest procés, en línia amb el dret comunitari, representa un avenç important, ja que dona a les empreses una segona oportunitat per corregir la seva situació i participar en noves licitacions.

Aquesta normativa no només actua com una mesura de control, sinó que també ofereix vies perquè les empreses sancionades puguin redreçar la seva trajectòria i mantenir-se actives en el mercat públic, promovent així una competència més justa i transparent.

La Sentència 1205/2024 de 4 de juliol dictada per la Secció Tercera de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Suprem, aborda una qüestió important sobre la interpretació del control anàleg conjunt en els encàrrecs de gestió de serveis públics. Aquest concepte és clau per determinar si una entitat, sigui pública o privada, pot ser considerada com a “mitjà propi” d’una administració pública, permetent-li rebre encàrrecs de gestió sense necessitat de licitació.

La decisió del Tribunal Suprem ha tingut repercussions en anul·lar una sentència prèvia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que havia aplicat una interpretació restrictiva d’aquest control. Segons el TSJC, per complir amb el requisit de control anàleg conjunt, cada poder adjudicador havia d’exercir un control individual efectiu sobre l’entitat gestora. Aquest criteri invalidava certs encàrrecs de gestió si algun poder adjudicador tenia una participació minoritària o limitada.

El Tribunal Suprem, però, va adoptar una postura més flexible, basada en la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Segons aquesta nova doctrina, no és necessari que cada poder adjudicador exerceixi un control absolut o individual sobre l’entitat, sinó que es permet un control conjunt i funcional. El rellevant és que els poders adjudicadors tinguin la capacitat d’influir de manera decisiva en les decisions estratègiques i operatives de l’entitat encarregada de la gestió, encara que no tots participin de manera igualitària.

El cas en qüestió es va originar quan l’Ajuntament d’Esparreguera va decidir delegar la gestió de la residència Can Comelles a Sumar, S.L., una societat pública. Diversos grups municipals van impugnar aquesta decisió al·legant que l’Ajuntament no tenia un control suficient sobre l’entitat gestora. El TSJC va fallar a favor seu, però el Tribunal Suprem va revocar aquesta sentència.

La nova interpretació del Tribunal Suprem subratlla que el control anàleg conjunt no s’ha d’entendre de forma restrictiva, sinó com una capacitat d’influència conjunta sobre les decisions de l’entitat. A més, estableix que no és necessari que tots els poders adjudicadors tinguin participació en el capital de l’entitat per exercir aquest control. Aquesta sentència reforça un enfocament més funcional i pràctic, reconeixent que el control pot exercir-se de manera col·lectiva, sense que cada entitat pública ho faci de manera independent.

Aquesta decisió suposa un precedent important en la interpretació del control anàleg conjunt, permetent una major flexibilitat en la gestió pública i ajustant-se a les realitats de col·laboració entre entitats públiques i privades.

Segons l’art. 28.4 de la LCSP, les entitats del sector públic han de programar l’activitat de contractació que duran a terme i publicar el seu Pla de Contractació al seu perfil del contractant. Pel que fa a les Entitats del Sector Públic de l’àmbit Generalitat de Catalunya, aquest termini finalitza el proper 6 de desembre de 2024.

Amb l’objectiu de planificar l’activitat contractual d’una entitat i de gestionar més eficientment els recursos disponibles, les Entitats del Sector Públic, en compliment de la legalitat vigent, han de publicar anualment les estimacions en la realització d’obres, subministraments o serveis requerits per a la consecució de les seves necessitats i finalitats.

Aquesta tasca permet també identificar, analitzar i categoritzar les necessitats de cada entitat, determinar els procediments contractuals per cobrir i definir els indicadors d’avaluació que permetin el seguiment i el control continu. A posteriori, també permet revisar el resultat del pla i corregir desviacions o comprovar la seva adequació a la realitat.

Pel que fa a les Entitats del Sector Públic de l’àmbit Generalitat de Catalunya, la Direcció General de Contractació Pública ha recordat aquests dies l’obligació dels Ens de comunicar i publicar la previsió del conjunt de contractació anual (excloent els contractes menors) i insta a la publicació d’aquestes dades al perfil del contractant de la PSCP, en l’apartat de documents, indicant que el termini màxim per a la publicació de la previsió de contractació anual finalitza el proper 6 de desembre de 2024.

Cada cop més es sol·licita el DNI per a realitzar gestions que podem trobar en l’àmbit del nostre dia a dia, des d’una acció tan senzilla com rebre un paquet fins a l’exercici dels nostres drets de protecció de dades davant d’una entitat.

El DNI conté més informació de la que ens pensem, no és solament el codi identificador, la nostra fotografia o el nom complet, també conté la nostra firma, domicili, equip expedidor, el nom dels progenitors, etc. (AEPD PS/00413/2021). La problemàtica sorgida respecte a  aquesta informació rellevant del nostre DNI ha estat objecte d’anàlisis per part de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) en multitud de processos: casos de missatgeria (0048/2023; PS/00413/2021),  de selecció de personal (PS/00003/2021), de reserva d’allotjaments… (PS/00499/2022).

Segons les resolucions de l’AEPD, l’ús indegut del DNI pot suposar la vulneració de principis rectors de la protecció de dades com són els de minimització de les dades, el de proporcionalitat del tractament, el de limitació de la finalitat, i el de la conservació de les dades.

Donat això, en el cas de voler exercir un dret de protecció de dades davant d’una entitat, és necessari plantejar-nos si aquest tractament de dades del nostre document d’identitat, pot considerar-se excessiu. Per això, fonamentat en l’article 5.1.c RGPD, referent al principi de minimització de dades, s’ha de determinar que la sol·licitud del DNI ha de ser estrictament necessària pel tractament que es vol realitzar, i en conseqüència, el responsable de tractament, ha d’assegurar-se de no recollir més dades personals de les necessàries per a realitzar la identificació de la persona sol·licitant. Cal tenir en compte que la base legitimadora d’aquest fet és l’article 12.6 RGPD: “quan el responsable del tractament tingui dubtes raonables en relació amb la identitat de la persona física que cursa la sol·licitud a què es refereixen els articles 15 a 21, podrà sol·licitar que es faciliti la informació addicional necessària per a confirmar la identitat de l’interessat.”

Els últims procediments sancionadors resolts per aquests fets són un indicatiu de la preocupació que  l’AEPD té sobre l’ús del DNI per a la identificació, així trobem imposicions de multes que van des de 3.000 euros (PS/00570/2023) fins a 250.000 euros (PS/00003/2021), basades en l’aplicació de l’article 5.1 del RGPD.

Tal com indica l’AEPD “l’ús indegut del DNI sense les garanties suficients pot tenir múltiples efectes desfavorables per al titular de les dades”. El mètode utilitzat per a la identificació d’una persona ha de ser pertinent, adequat, proporcionat i respectar el principi de minimització de dades.

Algunes mesures alternatives o solucions per a la realització de la identificació del sol·licitant poden ser mitjançant una identificació electrònica o realitzar l’enviament d’una sol·licitud a través d’un compte d’usuari juntament amb un factor d’autenticació addicional remès per un altre canal diferent. A través d’aquestes tècniques, s’evita l’ús de dades personals i es realitza la identificació mitjançant codis o contrasenyes que permetin assegurar que la persona que realitza l’exercici de drets és la correcta.

En definitiva, sol·licitar el DNI és una opció viable i legítima, però s’ha de limitar el seu tractament a l’estrictament necessari, i en paraules de l’AEPD “Només s’haurà de recollir la informació del DNI que sigui pertinent per a confirmar la identitat del subjecte, i si existeixen altres mesures menys greus que compleixen la finalitat de la identificació, el més recomanable és abstenir-se d’utilitzar-lo.” (AEPD 0048/2023)